 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
DE BOJOS A MALALTS MENTALSACLARIMENTS PREVIS
Abans de presentar aquest document, volem aclarir alguns conceptes que, tot i poder semblar obvis, pensem que cal esmentar, per tal de que aquest estudi no doni una visió extremadament simplista o generalista de com s'han tractat a aquestes persones al llarg de la història.
El tracte que rebien els malalts mentals depenia bàsicament de dos factors: el grau de perillositat que suposava el malalt i la classe social a la qual pertanyia. Dit d'un altre manera, no tots els malalts mentals han estat maltractats. Segurament hi van haver molts malalts mentals que no van patir mai cap mena de maltractament, independentment de l'època o del país en què van viure. Aquest fet depenia, sobretot, de la patologia i del nucli familiar en què vivia el malalt. També volem aclarir que aquesta exposició parla únicament de malalts mentals, no de persones amb discapacitat intel·lectual. Els comportaments que eren perseguits i mals vistos eren els trastorns de comportament greus, els comportaments violents, estranys o que no responien una explicació raonable. Les persones amb discapacitat intel·lectual, que no tenien un comportament violent, segurament no eren vistes com perilloses o posseïdes, sinó com persones poc afavorides respecte el seu desenvolupament intel·lectual. El tracte a les persones amb discapacitat intel·lectual , generalment no va ser el més apropiat. Sabem que han patit un tracte discriminatori i han estat persones profundament esitigmatitzades i maltractades. Fins i tot si aquesta discapacitat era visible en el moment de néixer podien ser sacrificats. Però és bastant improbable que una persona amb discapacitat intel·lectual, fos torturada o condemnada a mort. El seu tracte, també, estava determinat per la classe social a la qual pertanyia i del seu grau de discapacitat.
INTRODUCCIÓ
L'ésser humà des dels seus orígens, s'ha vist amenaçat constantment pels fenòmens naturals, que escapaven a la seva comprensió. Fenòmens que li han generat respecte, por, o curiositat en moltes ocasions. En els primers temps de la humanitat, tant l'existència del cosmos, com tots els esdeveniments que envolten la vida i el funcionament de les persones, són atribuïts a causes o poders sobrenaturals, tan poderosos que, en front la ignorància de l'ésser humà, són venerats i temuts. Aquestes forces esdevindran el centre de les seves creences i supersticions. En aquest moment neix la religió i la màgia. Veneren aquestes forces per la por que els provoca i per mitja de cultes i cerimònies busquen la seva protecció. Paral·lelament neix la medicina, com a resposta instintiva de protecció en front d'aquestes forces. De fet, podríem afirmar que no hi ha cap cultura ancestral on la medicina es desenvolupi al marge de la màgia i la religió. Amb el pas del temps l'ésser humà ha anat comprenent i domesticant aquestes forces de la natura. Ha trobat explicacions científiques i raonables per aquests fenòmens. Aquest llarg camí, és en definitiva, el procés de ruptura entre ciència i religió. Tot i que aquest procés encara no s'ha acabat del tot, doncs la màgia i la religió encara marca el destí de milions de persones en tot el món. ETNOLOGIA/PREHISTÒRIAA partir dels estudis etnològics i antropològics realitzats, entre les cultures que encara viuen en un context similar al de la prehistòria, podríem dir que el concepte de malaltia a la prehistòria sempre estava lligada a una causa sobrenatural. La possessió d'un esperit seria sovint l'explicació de les malalties i especialment de les malalties mentals. Aquesta possessió els facilitaria entendre perquè una persona sana i raonable, en un moment donat, es comportava de manera estranya o els seus comportaments es tornaven socialment inacceptables. Davant de la possessió sovint feien servir medicines naturals o fins i tot realitzaven operacions quirúrgiques (trepanacions cranials), però les seves respostes sempre estaven immerses en el marc de la teràpia màgicoreligiosa. En aquestes societats la connexió amb el món dels esperits es produeix normalment a partir d'un nivell de consciència alterat, un trànsit. Les persones normalment s'indueixen en aquest estat a partir de diferents pràctiques: consum de substàncies psicotròpiques, el dolor pronunciat, o la dansa extenuant acompanyada de música rítmica i insistent. Els psiquiatres Jean Clottes i David Lewis-William defensen que l'estat de trànsit, o de semi-inconsciència, que aquests societats busquen per connectar amb els deus/esperits és més fàcil d'arribar-hi per part de les persones que pateixen alguna malaltia mental. Les patologies els són avantatjoses a l'hora de poder connectar amb el món dels deus/esperits. Aquesta causa sobrenatural de les malalties mentals ha portat a moltes cultures a divinitzar als malalts mentals, doncs segons aquestes creences, estaven més a prop dels deus/esperits. Moltes persones amb malalties mentals eren els xamans o caps espirituals d'aquestes comunitats. HISTÒRIA ANTIGAMesopotàmiaAquesta concepció sobrenatural de la malaltia s'exemplifica perfectament en les primeres civilitzacions de la humanitat. Entre el Tigris i l'Eufrates es van desenvolupar les primeres i més importants civilitzacions: sumèria, acàdia, asíra i babilònica. Que coneixem gràcies sobretot al fet de que van ser els primers en utilitzar l'escriptura. Aquestes civilitzacions entenien les malalties com un càstig diví imposat pels dimonis al trencar-se un tabú. De fet, la paraula assíria " shêrtu " significava tant malaltia com impuresa moral o ira divina i càstig. El nom genèric dels metges era Asû , però hi havia altres metges més específics com els Bârû , o endevinador encarregat dels interrogatoris rituals o els Âshipu , especialitzats en exorcismes. Els metges Bârû havien d'identificar qui dels 6.000 possibles dimonis era el causant del problema. Interrogaven al malalt buscant que havia fet de reprovable, quin tabú havia trencat i quin dimoni l'havia posseït. El diagnòstic consistia en una sèrie de preguntes rituals per determinar l'origen del mal : Has enemistat el pare contra el fill ? O el fill amb el pare ?
Has mentit ? Has enganyat amb el pes de la balança ? Els tractaments, que durien a terme els metges Âshipu eren bàsicament exorcismes, ofrenes rituals o sacrificis, per tal d'alliberar al malalt del dimoni que l'havia posseït. No obstant també cal esmentar que en varies de les inscripcions en cuneïforme es recullen més de 250 plantes i minerals curatius amb els que es guarien de les malalties més comunes. De fet, en el Museu del Louvre es conserva un segell babilònic d'alabastre on es menciona el primer nom conegut d'un metge, aquest segell servia per firmar els documents i les receptes: ¡Oh, Edinmungi, servidor del deu Girra, protector de las parteres, Ur-Lugal-edin-na , el metge, es el teu servidor.
EgipteEls egipcis van ser la primera civilització que va començar a entendre el funcionament del cos humà. Es conserven quasi dotze papirs amb tractats sobre ginecologia, obstetrícia, dermatologia, ortopèdia, oftalmologia, o tractats sobre el cor.
" Si examines a un home malalt del cardias, amb dolor de braços, pit i el costat del cor .. l'amenaça la mort " Aquests són els símptomes d'un infart de miocardi que trobem en el papir d'Ebers. I és que els coneixements que van tenir els antics egipcis de medicina superen a la majoria de cultures de la seva època o fins hi tot de cultures molt posteriors. Van aconseguir grans coneixements en matèria d' anatomia i fisiologia , però, tot i el seu ampli coneixement del funcionament del cos humà, molts d'aquests tractament es compaginaven encara amb pràctiques màgiques i rituals. De fet, la medicina egípcia va seguir dues tendències: una basada en l'experiència empírica i una màgicoreligiosa que tractava els processos menys accessibles per l'època. Les malalties de les que desconeixien les causes eren tractades amb encanteris i rituals. Pel que respecte a les malalties mentals podem dir que van començar a entendre algunes coses i van efectuar els primers tractaments dels que tenim constància. En el papir Edwin Smith (1.550 aC ) es reconèixer el cervell com el lloc on es localitzaven les funcions mentals i en el papir d' Ebers (XVI aC) ja es mencionen algunes malalties mentals. En aquests papirs també trobem els primers tractaments terapèutics de la història dirigits a persones amb problemes de trastorns del comportament, que consistien en proporcionar ambients estimulants i activitats recreatives com: excursions, concerts (musicoteràpia) , dibuix (artteràpia) o ball. En el temple d'Imhotep a Menphis s'utilitzaven els somnis amb fins terapèutics. Sembla que també recomanaven el treball comunitari, com a teràpia. Com també ho van fer més tard els metges grecs, romans. ANTIGUITAT CLÀSSICAGrèciaLa cultura grega clàssica va assentar les bases del pensament i la ciència de la civilització occidental, tot i que gran part de la seves idees i de la seva existència, es deu a les tradicions i experiències d'altres pobles i cultures veïnes, que els grecs van saber adaptar i millorar. La medicina grega arcaica encara tenia una sòlida base màgicoreligiosa, el metge o iatros era un sacerdot i retia culte al déu Asclepi. Entenien la bogeria com un estat de possessió per part d'un daimon (esperit) o divinitat. Aquesta concepció és comuna a totes les cultures arcaiques i es relaciona a pràctiques terapèutiques de tipus magico-religioses. Però cap el segle VII aC Tales de Mileto va proposar una nova visió de l'ésser humà davant de sí mateix i del cosmos que va donar una nova manera d'apreciar i entendre el món: el pensament racional. Aquesta nova manera d'entendre l'home i el món s'aplicarà a totes les disciplines i en la medicina Hipòcrates de Cos (s.V-IV aC) és qui ho va posar de manifest en el seu llibre " La enfermedad sagrada ", referint-se a l'epilèpsia, on podem llegir : Voy a discutir la enfermedad llamada "sagrada". En mi opinión, no es más divina o más sagrada que otras enfermedades, sino que tiene una causa natural, y su supuesto origen divino se debe a la inexperiencia de los hombres, y a su asombro ante su carácter peculiar. Mientras siguen creyendo en su origen divino porque son incapaces de entenderla, realmente rechazan su divinidad al emplear el método sencillo para su curación que adoptan, que consiste en purificaciones y encantamientos. Pero si va a considerarse divina nada más porque es asombrosa, entonces no habrá una enfermedad sagrada sino muchas, porque demostraré que otras enfermedades no son menos asombrosas y portentosas, y sin embargo nadie las considera sagradas.
Hipòcrates posa de manifest un dels axiomes més importants de la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Aquesta concepció mèdica-naturalista, però, es va desenvolupar paral·lelament a la visió que es tenia tant a la vida quotidiana com al teatre, on es tractava la malaltia com un missatge dels deus. De fet, aquesta doble visió, també es tenia en les teràpies, doncs tant anaven al metge, com als sacerdots i als mags. La medicina grega va estudiar les malalties de del punt de vista científic, buscant lleis universals que poguessin assentar les bases d'una ciència real. Buscant la connexió entre causa i efecte de les malalties i les lleis que les governen. Hipòcrates entenia el cos humà com l'equilibri entre quatre "humors": sang (situada al cor), bilis negra (situada a l'estómac), bilis groga (situada al fetge) i flema (situada al cap). Les malalties, tant físiques com mentals, es produïen quan aquests quatre humors es desequilibraven i les teràpies buscaven tornar aquest equilibri al cos. Va fer la primera classificació psicològica, classificant el temperament humà en colèric, sanguini, melancòlic i flemàtic. En base a aquesta concepció va diferenciar tres categories de malaltia mental : La mania, que considerava com una malaltia crònica i es caracteritzava per un comportament agitat. La frenitis, caracteritzada per febres altes i estats delirants aguts. La melancolia, que no presentava símptomes d'agitació ni febres, sinó de depressió. Per tal de combatre aquestes malalties feien servir diferents teràpies com el teatre, el diàleg, la lectura o l'explicació dels somnis dels pacients. Teràpies que els grecs definien com a "medicines de l'ànima". Roma Els romans van recollir, en gran part, els postulats de la medicina grega. De fet la majoria de metges que exercien a Roma eren d'origen grec. Cal destacar el metge grec Asclépíades de Bitinia ( 124-56 aC ) , que va desenvolupar la seva tasca a Roma, proposant una teoria diferent a la concepció hipocràtica de l'origen de les malalties. Asclépiades, influenciat per la teoria atomista de Demòcrit, pensava que els àtoms penetraven en el cos humà causant les malalties, apuntant per primera vegada una teoria microbiana. Suggerint així una influència de l'ambient en el comportament patològic de les persones. Va ser el primer en diferenciar entre il·lusions, al·lucinacions i deliris. Proposant una divisió entre malalties mentals cròniques i agudes. Va protestar contra el tracte inhumà que es donava als malalts, contra el seu empresonament i va promoure un tracte més humà, no reclusiu, basat en el seguiment de les seves teràpies. Les seves teràpies estaven orientades en tornar a recuperar l'harmonia de la persona, perduda per l'influencia dels àtoms perjudicials a través de dieta, massatges, exercici, banys termals i sangries. Aulo Cornelio Celso (25 aC-50 dC), diferenciava les malalties mentals entre febrils (deliris) o no febrils (bogeria). El primer tipus era passatger i contrastava amb el segon tipus, en el que la malaltia era de per vida. Els seus tractaments, pel control dels pacients violents, podia ser molt restrictius, des de passar gana al maltractament físic o a l'encadenament. És, però, Galeno de Pergamo (130 -200 dC) qui va dur a terme la major aportació al coneixement de les malalties mentals en època romana. Va proposar una nova classificació dels trastorns mentals segons la qual les causes de les malalties mentals podien ser orgàniques (lesions, alcoholisme, canvis menstruals...) o mentals (pors, desenganys, angoixes,...). Defensava que la salut anímica depenia de l'equilibri entre les parts racionals i irracionals de l'ànima. En el món romà els malalts mentals considerats no perillosos vivien amb les seves famílies, però els perillosos eren confinats. Un personatge que també cal esmentar és a Aurelius Agustinus ( Agustí d'Hipona - s.IV dC), qui des d'una òptica cristiana, va subratllar la importància de la introspecció, com a font d'autoconeixement. Aquest fet l'ha portat a ser considerat un dels precursors del psicoanàlisis. Hipòcrates i Galè entenien l'ésser humà com un equilibri entre els quatre humors existents al cos humà. El seu desequilibri era el que provocava les malalties i aquesta concepció del cos humà es va mantenir, més o menys ampliada, fins a la revolució que va viure la medicina europea a mitjans del segle XVII. Però, tot i que els professionals de las medicina asseguraven que les causes de la bogeria eren naturals, els romans, igual que els grecs, seguien veient que la bogeria com una possessió d'algun esperit maligne enviat pels deus.
ÈPOCA MEDIEVAL
La fi del Imperi romà i l'establiment de nous pobles i cultures en aquests territoris, va comportar una important pèrdua dels coneixements científics anteriors i es va retornar a una concepció menys racional de les malalties, en especial de les mentals. En el desenvolupament d'aquest procés, l'evolució interna del cristianisme i les estratègies de l'església catòlica per consolidar el seu poder, van ser decisius en la formació del concepte de la bogeria en el món occidental i sobretot en el tracte que van patir el malalts mentals al llarg de molts segles.
Època Alt Medieval (ss.IX-XIII)El tracte que van rebre els malalts mentals, a partir del desmantellament del Imperi romà, depenia en gran mesura de l'àrea geogràfica en que es trobaven. Els malalts que van viure en l'horitzó d'influència àrab, tenien bona sort, doncs gran part de la cultura i dels coneixements científics del món grecoromà van ser continuats per científics i metges àrabs. Mentres el món occidental anava poc a poc endinsant-se en un procés on la religió anava prenent cada vegada més força davant la ciència i la raó, els metges àrabs continuaven evolucionant amb el tractament i el coneixement de les malalties mentals. El món àrab A Alexandria es va continuar la praxis grecoromana amb gran eficàcia, dedicant una especial atenció a les malalties mentals. Continuant amb les teràpies destinades a recuperar l'equilibri personal per mitja d'exercici físic, relax, hidroteràpia, música, teatre, etc. És en aquest context on aparegueren els primers centres hospitalaris dedicats exclusivament al tractament de les malalties mentals: els Dayr Hizquil o Maristan , que podríem traduir com a "casa pels bojos". El primer es va fundar a Bagdad l'any 792, i es van anar entenent a altres ciutats com, Damasc (800) o El Caire (873). Els àrabs van aglutinar l'experiència mèdica desenvolupada per indis, perses, bizantins i sobretot dels grecs. Aquest procés d'assimilació sincretic va portar una ciència mèdica que sistematitzava els sabers mèdics de l'antiguitat i va proporcionar un marc suficient per que la medicina cristiana-medieval evolucionés progressivament fins arribar a la medicina d'època moderna. Això va ser possible gràcies a la tasca dels centres de traducció, com el de Toledo, o a l'escola de medicina de Salerno (Itàlia). De l'estudi i pràctica d'aquests sabers, neix al Islam la figura del hakim , o metge filòsof. Entre aquests metges cal destacar : Rhacis, un hakim d'origen persa que fou metge a la cort de Bagdad del segle IX, on va escriure més de dos cents llibres de medicina, religió, filosofia i astrologia. El seu llibre Liber Continens , era una mena de síntesis sobre tots els coneixements mèdics que els musulmans tenien en aquella època. En aquest recull descriu tot tipus de malalties, tractant també les malalties mentals amb gran minuciositat. Rebutjant les teories demonològiques com a superstició. Els seus tractaments anaven encaminats a la psicoteràpia, i a l'exercici del joc d'escacs. El màxim representant, però, de la medicina greco-àrab fou Avicena, qui va viure a Bagdad entre els segles X i XI. El seu recull Canon Medicinae , recull tot el saber mèdic de l'època seguint els principis d'Hipòcrates i Galeno. La traducció al llatí de la seva obra al segle XII va ser capdal per la medicina baix medieval, i al segle XIII s'ensenyava a totes les universitats europees, doncs els seus coneixements foren adoptats per la medicina escolàstica. Els remeis que Avicena proposava per a les malalties mentals seguien els plantejaments hipocràtics. És a dir, tractaments que facilitessin l'evacuació dels humors sobrants (purgants, sangries, ...) banys termals, entreteniments (música, teatre, ..) i mantenir ocupat al pacient. El món cristiàPer contra, en el context occidental cristià no existia cap institució hospitalària dedicada al tractament de les malalties mentals. El tracte que aquests rebien estava vinculat al concepte de la caritat cristiana. Els malalts, que tenien sort, eren ingressats en alguns monestirs, juntament amb els grups socials més pobres i desafavorits de l'època. No podem parlar de centres terapèutics, doncs no tenien els coneixements mèdics necessaris pel seu guariment, però si se'ls tractava bé i se'n tenia cura. Els coneixements que tenien sobre plantes medicinals intentaven alleugerir el patiment dels malalts, però la base fonamental de la seves teràpies era l'oració i la invocació de Déu i dels sants. Per això, quan alguns pacients aconseguien curar-se, es vivia com un miracle. Aquest fenomen va portar a moltes persones, que estaven malaltes, anar de peregrinació a diversos monestirs o ermites on es produïen aquests miracles .
La fi del model feudal
L'església cristiana en època Alt Medieval funcionava com un poder feudal més. Tenia els seus impostos, jurisdiccions i impartia justícia. L'església estava dispersa en grans monestirs, benedictins i cistercens en la majoria, que es dedicaven a l'estudi ( ora et labora ) i ha assegurar el seu poder en el territori. No tenien una gran voluntat evangelitzadora, més enllà dels seus dominis més immediats. El poble encara seguia aferrat a les seves tradicions culturals, eren cristians però mantenien una gran quantitat de ritus i creences ancestrals, anteriors al desenvolupament del cristianisme. Tampoc la moral i les normes socials eren tant estrictes, com van ser més endavant. Existia certa permissibilitat i fins hi tot els escàndols eren habituals en el sí de la pròpia església. Era molt difícil controlar a una població dispersa i mal comunicada. La capacitat de l'església Alt Medieval per acabar amb la pervivència d'aquests cultes pagans era molt escassa. Tampoc hi havia cap gran ordre que es dediqués a predicar i a difondre la paraula de Déu. A mida, però, que el model feudal es va col·lapsant i comença el naixement de les ciutats, cap el segle XIII, l'església s'organitza al voltant de les grans poblacions. El papa Inocenci III afavoreix el naixement d'ordres evangelitzadores: dominics i franciscans. L'església comença a ser cada vegada més present en la vida de les persones. A les ciutats és molt més fàcil la pràctica d'evangelitzar i també es molt més fàcil controlar totes aquelles pràctiques que es surten del dogma. L'església catòlica es torna molt radical i intransigent, fins el punt de promoure Creuades que van portar a l'extermini, literalment, de tots els altres cultes cristians de l'època, com els Càtars, Valdenses, i més tard Lolardos, Husites, i Bogomils. En aquest context del segle XIII, es produeix l'apogeu de l'Escolàstica i de les teories de Tomas d'Aquino. La seva visió dualista de l'ésser humà, entre el món del bé, representat per Déu i la seva església i el món del mal, representat per Satanàs, va marcar profundament la teologia i la filosofia de l'església durant molts segles. Aquesta concepció dual del món, es va traslladar al pla terrenal i l'església va començar a relacionar tots els mals del moment amb el Diable. Per l'home medieval el Maligne era tant real com Déu i formava part del seu dia a dia. Tot allò que passava i era dolent , el culpable era el Dimoni - exculpant així a l'església i als poderosos. Època Baix Medieval (ss. XIV-XV)El segle XIV va ser especialment dur, carregat de guerres, crisis de fam i la gran pesta negra, que va acabar amb la vida d'uns 25 milions de persones a tota Europa. En aquest context, tot el que s'escapava del dogma, es vinculava directament amb el Dimoni. És a dir tots els que no professaven la fe cristiana: jueus, musulmans i els pagans, i aquests van ser els caps de turc que van pagar per aquestes desgràcies. És en aquest context on apareix el fenomen de la persecució a les bruixes i bruixots.
Abans del segle XIV no es van cremar bruixes, doncs, abans de la corrent teològica de l'escolàstica, es regien pel Canon Episcopi (any 906), que servia com a guia espiritual pels bisbes, on es negava directament l'existència de les bruixes. Però aquesta tendència racionalista es va acabar al segle XIII. El fenomen de la bruixeria ha estat durant molts segles vinculat a la malaltia mental. La historiografia tradicional ha donat per cregut que moltes d'aquestes dones eren malaltes mentals. Però si anem a la documentació de l'època i estudiem els casos de bruixeria ens adonem de que la majoria de casos es tracte de problemes de convivència entre veïns. No es parla d'aquestes persones com a malaltes en cap moment. Les bruixes eren les remeieres, les parteres, les dones que aglutinaven el saber de la medicina ancestral, coneixien molt bé les herbes i feien els seus propis remeis. Era normal entre les comunitats anar al bruixot o a la remeiera per tal de solucionar els problemes.
En l'Alta Edat Mitjana, existia certa permissibilitat fins hi tot per les dones que es consideraven bruixes, tant per aquestes dones, com pels seus coneixements Fins hi tot la teologia cristiana alt medieval no donava cap veracitat al tema de les bruixes i a les possessions demoníaques. Els primers centres per malalts mentals Paral·lelament a aquest procés, a partir del segle XV, les grans ciutats de la península Ibèrica es van començar a dotar d'hospitals civils, on acollien a les persones més pobres, entre les quals hi havia malalts mentals. Durant l'edat mitjana la malaltia mental era sinònim de pobresa viceversa. Molta gent acabava tenint problemes mentals a causa de la pobresa. No només per l'angoixa i la desesperació que suposava ser pobre en aquella època, sinó que la fam i les malalties podien desencadenar trastorns mentals importants. A mida que el model feudal anava perdent vigència, els grans monestirs van perdre pes davant de les ciutats i les obres de caritat es van concentrar en les ciutats, on es van traslladar el centres socials. Serien els burgesos qui es feien càrrec dels més desafavorits. Va ser a la península Ibèrica on van néixer els primeres institucions psiquiàtriques, possiblement per la influència d'Al-Andalus, on els Maristans , o cases de bojos, estaven àmpliament desenvolupats. Aquests centres eren bàsicament vivendes per tenir controlats a la gent pobre, més que hospitals i asseguraven als burgesos tenir a les persones mes desafavorides vigilades, evitant així conductes rebels i subversives. De fet era habitual que molts d'aquests centres fossin subvencionats pels burgesos més adinerats de les ciutats.
Aquesta reclusió no suposava una implicació terapèutica amb els pacients, sinó que simplement es traslladava la tutela legal del pacient d'un persona física (algun familiar) a una persona jurídica (la institució hospitalària). No tenim coneixement de quines teràpies es duien a terme en aquest hospitals. Només sabem que intentaven oferir una alimentació sana, tenien cura de la seva higiene personal i feien tasques de manteniment de l'hospital per tal de mantenir els pacients actius. Alguns metges de l'època seguien els principis de Galeno, i entenien que la malaltia tenia un causa física, però la majoria de malalts mentals no eren acceptats com a pacients i en aquests hospitals la capacitat per atendrà als pacients era molt escassa. El tracte rebut a l'època ... En quan els pacients mostraven algun comportament violent eren durament castigats, però generalment en aquests hospitals vivien els malalts mentals que no presentaven patologies violentes. Els malalts violents eren exclosos i mal vivien com podien de manera herrant. Eren aquests malalts violents els que podien tenir problemes, tant amb l'església, com amb els tribunals civils. A l'època medieval la bogeria s'associava a la violència i al perill que suposaven. Aquests malalts eren considerats com homes o dones salvatges i vivien al marge de la societat. Eren expulsats dels llocs on vivia gent i castigats. Aquests eren públicament maltractats i menyspreats. Eren l'objectiu de totes les rialles i fins hi tot en èpoques assenyalades els disfressaven, eren perseguits i colpejats per tothom. Eren les anomenades festes dels bojos, o dels innocents. Això també era comú durant les festes de Carnestoltes. Al final de l'Edat Mitjana també se'ls feia participar en cavalcades burlesques, en peces teatrals i fins hi tot en celebracions religioses. Moltes d'aquestes persones vivien com podien en estat semi-salvatge als boscos i muntanyes. La tradició popular va inventar tot tipus de llegendes: eren homes extremadament peluts, vivien de menjar feres, anaven bruts i esparracats, sortien les nits de lluna plena per atacar a la gent, eren els homes llop, o les xanas asturianes. ÈPOCA MODERNA (ss. XVI-XVII)El concepte de pobresa baix medieval, lligat a la caritat cristiana, s'acaba al segle XVI, quan la pobresa a les ciutats esdevé un greu problema social. Aquest fet provoca que a partir de l'any 1523 les Corts intentin prendre mesures repressives i correctores, doncs el tema s'estava desbordant. En aquest context l'humanista Lluís Vives proposà un canvi radical, doncs la diferència entre rics i la gran quantitat de pobres que hi havia , ja havien suposat enfrontaments civils (Revolta Comuneros, Germanies, ... ) en comptes de donar almoina a tots els pobres s'hauria de donar feina a tots els que poguessin treballar i als pobres que no estiguessin bé se'ls hauria d'ingressar a un hospital per tal de que se'n fessin càrrec. Lluís Vives va ser el primer pensador catòlic que qüestionà el concepte medieval de caritat cristiana proposant unes solucions laiques i estatals. Vives explicava que la caritat només servia per deixar la consciència tranquil·la als més rics i a fomentar l'ociositat i les males arts als més pobres. Pel que respecte als pobres privats de l'ús de raó aconsella que han de ser ingressats en hospitals i tractats amb el màxim de cura i respecta : Unos necesitan de confortativos y alimentos; otros de un trato suave y afable para que se amansen poco a poco como las fieras, otros de enseñanza; habrá algunos que necesiten castigo, pero úsese de modo que no sea motivo de enfurecerse más; ante todas las cosas, en cuanto sea posible, se ha de procurar introducir en sus ánimos aquel sosiego con que fácilmente vuelve el juicio y la sanidad al entendimiento. Les persones que patien alguna malaltia mental, tenien el mateix tractament que els pobres, era un problema d'ordre social. Les reformes de Vives, tenien un important transfons econòmic, doncs al alliberar a les ciutats de les masses ocioses, oferia a la nova burgesia emergent la ma d'obra necessària. Per això les seves idees reformistes no van arrelar a Espanya, on no hi havia una classe burgesa amb prou força , encara el país estava controlat pels latifundistes. Les seves idees es van aplicar a la ciutat de Bruges, on residia Vives i a Anglaterra. A Espanya es van intentar diferents accions durant el segle XVI i XVII per acabar amb la pobresa i dotar al país d'una resposta per la gran misèria que es vivia, però la greu situació econòmica del país i les reticències de l'església, ancorada en la visió cristiana de la caritat, no ho va fer possible. Tot i la proliferació d'hospitals a les ciutats, la majoria dels quals depenien de l'església, no es podia atendre a la gran demanda social d'assistència als més desafavorits. El problema era que l'església no tenia nio els mitjans ni els coneixements necessaris per fer-se càrrec de l'assistència. A l'època Moderna, la bogeria es concebia com un estat diferent a la pobresa i de les altres malalties conegudes. Algunes persones que patien alguna malaltia mental eren recollides en hospitals generals, separats dels altres pacients, altres eren recollits en els hospitals o "cases de bojos" com els que hi havia a Toledo, Valladolid o Sevilla. Però la majoria eren mantinguts per les seves famílies. Tenim referències històriques d'aquestes institucions i tot i que en moltes es professava un bon tracte als malalts ... encara els mals tractes i els càstigs corporals eren habituals. De fet els hospitals d'època Moderna no prenien els malalts per guarir-los. El que es buscava en el fons era controlar als elements discordants, actituds socials incòmodes o ocultar situacions escandaloses. De fet quasi mai eren metges qui ordenaven l'ingrés a un hospital, eren les autoritats civils. De fet l'alta dels pacients la donava l'administrador i no el metge, una prova més de que els hospitals de l'època eren més una institució jurídica i moral, que no mèdica. No eren més que instruments de control social. Els hospitals eren simples espais on els malalts no poguessin fer mal a la demés gent, de fet eren com presons, tot i que la seva voluntat, sens dubte era curar als pacients. No tenien els coneixements científics adients per tractar qualsevol tipus de malaltia mental. Els mètodes eren purament coercitius : cadenes, gàbies, aïllament, etc ... També els tranquil·litzaven, per tenir-los més controlats, a base de plantes, opi, o sangries i purgatoris. Els hospitals eren, en principi, hospitals benèfics, però la seva funció real era controlar a les persones que tenien malalties mentals que podien suposar un problema d'ordre social, moral o familiar. Si aquests es curaven ... era quelcom secundari. La bogeria i la possessió sovint es confonien amb els èxtasis místics. Que ho diferenciava ? Evidentment l'església, encara que sovint la frontera no era clara. Els Possessos Durant l'edat Moderna no es negava la possessió , però hi havia la idea de que moltes de les suposades possessions no eren més que fraus, o persones malaltes mentals. Molts dels casos de possessió era de dones, doncs eren les més reprimides, i aprofitaven la possessió per fer i dir tot allò que en un estat normal no podrien dir sense ser castigades :la possessió era una via d'escapament. Els comportaments dels possessos eren completament estereotipats, a causa de la imatge que de la figura del posseït existia amb el pas del temps. El fenomen estava completament sociabilitzat. A l'època Moderna els casos de possessió eren molts nombrosos i l'església els avalava. Els metges no s'atrevien a dir res, menys en casos excepcionals, a qualificar als possessos com a bojos o dements. L´únic remei contra la possessió demoníaca era l'exorcisme cristià, evidentment. Els manuals d'exorcisme que es van editar van codificar i estereotipar tant el comportament dels possessos, que els possessos els adoptaven coma seus personals. També havien els "hechizados", que si bé no estaven posseïts per un dimoni, sinó embruixats pel dimoni, un fetiller o un bruixot. Si bé la figura de la bruixa satànica estava estesa a Espanya des de l'època Baix Medieval mai es va arribar al nivell de càstig com a la resta d'Europa, a Espanya la Inquisició, que era canonista a nivell teològic, no les hi donava crèdit . Totes les execucions de bruixes es van fer per part dels tribunals civils. Les bruixes van ser un dels caps de turc pels mals de l'època. Hi ha una gran quantitat d'estudis històrics i psiquiàtrics, que defensen la teoria de que la majoria de les persones acusades per bruixeria, patien algun tipus de malaltia mental. La vinculació entre bruixeria i malaltia mental ha estat explicada ad nauseam, però ja en el segle XVII trobem interpretacions que no relacionen la bruixeria amb cap malaltia. De fet, en els pocs casos que els metges eren requerits per casos de bruixeria sempre es negava una malaltia mental. Les bruixes no eren malaltes mentals, sinó víctimes propiciatòries per descarregar-se de les desgràcies d'una època molt difícil de viure. Els Metges de l'època A L'Edat Moderna el tractament als malalts mentals no era un activitat única dels metges o dels pràctics reconeguts per les autoritats. Hi havia una munió de sanadors, curanderos, exorcistes i bruixots que també se n'ocupaven. De metges només n'hi havia a les grans ciutats, per qui se'ls pugues permetre. La majoria de gent, de mentalitat supersticiosa, analfabeta i amb una gran presència de lo màgic i lo demoníac en la vida quotidiana creia en ells i en els seus poders. Les teràpies d'aquest personatges eren de lo més inverossímils, recitaven conjurs, feien beuratges, fins hi tot amb substàncies al·lucinògenes. De fet no eren fàcils de distingir de la bruixeria. Cap a principis del segle XVI a Espanya la majoria d'Universitats encara tenien el model de medicina d'arrel galeno-aràbica, però poc a poc els metges de mentalitat renaixentista i humanista van recuperar els coneixements mèdics directament de les fonts clàssiques, ja no passaven per les traduccions àrabs, que com deien a l'època tenien "imperfecciones barbaras". ... " imperfeciones barbaras" ... però tot i aquesta visió humanista de la medicina no va evitar la continuació de les teories de la medicina clàssica, amb molt poques excepcions, aquest fet i l'expulsió dels metges moriscos, va estancar la medicina a Espanya, fins el punt de que el propi rei Felip IV es queixava de la manca de bons metges al seu regne. La medicina espanyola del segle XVII seguia estancada al passat, deixava de costat les noves corrents que s'estaven desenvolupant ala resta d'Europa. En contra de tota aquesta majoria de metges hi havia una corrent minoritària, els "novatores" qui si estaven en la línia d'aquestes noves corrents, enfrontant-se així a la gran majoria de metges que seguien ancorats a la medicina de tradició galénica. De fet encara hi havia metges que creien que el diable era responsable de malalties com el " mal de ojo " i n'hi havia que tenien medicines universals que curaven tots els mals. El testimoni de l'època d'un metge novator , Juan Cabrieda, deixa molt clar el panorama en una publicació, Carta Filosófica, de l'any 1687 : Que es lástima y aun vergonzosa cosa que, como si fuéramos indios, hayamos de ser los últimos en recibir noticias y hacer públicas las que ya están esparcidas por Europa. Aquests metges, que van començar com una minoria, van ser l'embrió de la nova medicina dels segle XVIII. Davant de l'expansió del fenomen de la bogeria en època moderna, que tant era interpretada com a bogeria pròpiament dita, com possessió demoníaca, encanteri màgic o deliri místic, la medicina espanyola no va saber donar una resposta ni coherent ni eficaç, per més que la bogeria es comences a entendre com una malaltia. Els tractats de l'època no són més que recopilacions de les teories anteriors amb escassos estudis amb malalts. Doncs els metges no s'ocupaven dels bojos en tant que malalts, doncs els problemes que plantejava la bogeria a la societat eren resolts per mitja d'altres àmbits : jurídics, eclesiàstics, màgics o religiosos. Pel que respecte a les seves teràpies, responien a una tradició que ja no tenen res a veure amb les noves teories. Eren molt genèriques i normalment ineficaces. En general, la bogeria s'intentava curar per mitja de religiosos, amb exorcismes, o amb els encanteris o amulets dels bruixots, curanderos o fetillers. Els metges de l'època no tenien els coneixements necessaris pel tractament de la bogeria, ja ho feien els religiosos, bruixots, etc ... per això renunciaven al seu tractament. Els malalts mentals van seguir vigilats i reprimits per motius tant polítics i socials com religiosos. El segle XVIII i la Il·lustració Les noves idees de la Il·lustració no es van poder desenvolupar a Espanya per la censura i el control que van presentar l'església i els sectors més inmobilistes del poder. La monarquia absolutista, va fer tot el possible perquè idees, com les de Montesquieu, qui defensava la llibertat individual, la tolerància religiosa i la monarquia constitucional, no arrelessin en una societat necessitada de canvis. No va ser fins a la dècada de 1760 que trobem un grup de pensadors espanyols que es reconeixen com a il·lustrats. Però, tot i ser un grup amb clars missatges aperturistes i reformistes, no van posar en dubte el poder del rei. Van recollir el testimoni dels novatores , en quan al seu interès per la ciència, però els il·lustrats van ser un moviment més polític que científic. La gran majoria del poble, però, estava completament aliè a aquests esdeveniments de saló, i estaven totalment immersors en les tradicions, la moral i el control de l'església catòlica i la monarquia absoluta. La ignorància i l'analfabetisme del conjunt de la societat espanyola era, segons els Il·lustrats de l'època, la causa del retard i la desgràcia que patia Espanya, i només amb cultura i educació es podria abandonar la foscor per entrar al segle de les llums, del coneixement i de la raó.
Els il·lustrats consideraven que només la cultura era capaç de desenvolupar la raó i que aquesta transformaria a les persones ignorants i miserables en persones dignes... com deia Jovellanos : Para hacer a los pueblos felices es preciso ilustrarlos.
Aquesta minoria selecta il·lustrada, entenia la societat com un conjunt de gent instruïda, racional, feliç que vivia en harmonia. Refusaven tot allò irracional, il·lògic, insà o anormal. Desitjaven eliminar del conjunt de la societat tots aquells elements que amenaçaven o podien ser nocius per a una societat racionalment organitzada. Totes aquelles persones que fugien d'aquesta societat utòpica il·lustrada havien de desaparèixer. Aquest posicionament intel·lectual va portar la reclusió de totes aquelles persones que no complien aquestes expectatives i amb el suport de la monarquia absolutista van ser tancats en presons o hospitals, totes aquelles persones que vagaven pels carrers: rodamóns, malalts, orfes, pobres i segurament les persones que patien algun tipus de malaltia mental i no estaven sota cap tutela. Els malalts mentals van ser tancats, com els delinqüents, els rodamóns i els captaires. No formaven part del món que consideraven normal i sensat, ni eren gent treballadora o rendista.
El concepte de bogeria va ser silenciat, amagat i relegat a un tema que només interessava als metges. De fet els il·lustrats es van dedicar molt poc a parlar d'aquest fenomen. El personatge del boig que en èpoques anteriors formava part de la vida pública i del món cultural va desaparèixer. Només era possible trobar-lo en un manicomi, silenciat i sotmès. No pels metges, evidentment, sinó per les pràctiques sociopolítiques imposades des del poder. Pel que fa als metges, van ser els hereus dels novatores, qui gràcies a les noves polítiques aperturistes dels Borbons, van afavorir la millora de les pràctiques mèdiques al llarg del segle XVIII. Tot i això, pel que respecte a les malalties mentals no es van donar cap avanç digne de destacar. Les seves teràpies seguien sent purgants, depuratives i recomanaven banys i distraccions. Tot i que les pràctiques màgiques i supersticioses seguien a l'ordre del dia.
El segle XIX Amb la invasió napoleònica, l'any 1808, es va produir una aliança entre absolutistes i lliberals per tal de fer fora al rei usurpador, i quan es van constituir les Corts, amb la Constitució de 1812, els lliberals van poder acomplir els seus somnis de posar fi a la monarquia absolutista i d'acabar amb els privilegis de l'església. Aquesta nova situació, però no va durar molt i dos anys més tard el rei, Fernando VII, va tornar i va tornar a instaurar el seu poder absolut. La situació econòmica i cultural d'Espanya era desastrosa i els conflictes al voltant de la monarquia van continuar, fins a desembocar en les diferents guerres carlistes, per la successió al tro. Les conseqüències d'aquestes guerres, evidentment les van pagar més, els més dèbils. Les poques institucions que oferien serveis de beneficència estaven completament col·lapsats, arruïnats i pràcticament no podien donar cap tipus de servei. Pel que respecte a les persones "dements" només es podien ingressar en els hospitals aquelles persones que tenien patologies violentes, o molt escandaloses. La situació era tant dolenta que es preferia donar servei als malalts en els seus propis domicilis. Al col·lapse de les institucions benèfiques, li hem d'afegir la inexistència d'una corporació de metges i la profunda crisis en la que es trobava el món científic i l'acadèmic. Doncs la majoria de metges eren lliberals o "afrancesados", i van ser perseguits o exiliats amb la resta dels seus companys. Aquests fets van deixar al país en un greu dèficit sanitari, i van assegurar que la gent continuessin recorrent a tot tipus de guaridors, fetillers i personatges de dubtosa solvència científica. Nous escenaris per la bogeriaEn aquest marc de lluites i canvis polítics constants entre lliberals i conservadors va avançant tímidament el capitalisme, i es va consolidar un nou tipus de pobresa lligat al món del treball, definit per les condicions miserables de vida dels obrers. Pels metges higienistes, les miserables condicions de vida dels obrers comportaven importants focus de desordre social i mental. Les dures condicions de vida generaven tot tipus de malalties mentals. La bogeria es relacionava als problemes econòmics i a les males condicions de vida, així com la vida de moral degenerada.
Els alienistes estaven d'acord amb els higienistes, en quan a la importància de les condicions socials i les causes morals de la bogeria. Ells proposaven el confinament social dels pacients, per allunyar-los de la societat infernal en la que vivien, per entrar en el món de l'ordre i la raó de les institucions psiquiàtriques, d'una altre manera no havia curació possible. Segons la societat lliberal del moment, l'aïllament dels bojos, com a mesura profilàctica, era necessari, doncs suposaven un perill per ells mateixos i per la societat. Aquesta necessitat de tancar-los, però, no era més que un reflex de la por a la insurrecció popular d'aquells que vivien en "desordre". En aquest context tenim la Llei de Beneficència, restablerta l'any 1836 pel govern Mendizabal, que ordenava l'existència d'establiments especials pel tractament dels bojos, però el problema era que l'Estat Lliberal no comptava amb els fons suficients per dur-ho a terme. Deu anys més tard, arrel d'una visita a l'Hospital General de Saragossa per part del metge de càmara de la Reina Isabel II, es van reunir tres importants metges per tal de canviar aquest desastrós panorama i dissenyar el que seria el manicomi model. Abans de començar a construir aquest manicomi ideal es va fer un recull de dates sobre la situació dels "dements" a Espanya i es va decidir construir sis grans manicomis estatals, en criteris científics i dirigits per metges competents. Finalment els problemes econòmics van impossibilitar aquest projecte. Només es va inaugurar l'any 1851 el de Santa Isabel de Leganés, a Madrid, però ni aquest primer va comptar amb un mínim per donar una atenció adequada als seus pacients, finalment el projecte fou oblidat. Alienistes espanyols
Els metges espanyols que van participar de la corrent de l'Alienisme, van seguir fidelment els postulats del seu precursor Philippe Pinel. Metges com José Rodríguez Villargotia, Zacarías Benito González, Juan Sebastián Perales, o Pi i Molist, van ser els primers en tractar als pacients dels seus hospitals de manera correcte, amb respecte, ocupant els pacients de manera activa, i prohibint categòricament el seu maltractament. Van ser els primers en escoltar als pacients i en practicar teràpies per poder restablir els pacients de nou en el seu entorn social. Aquests, però, van ser una minoria i la situació general dels hospitals públics era tant desastrosa que van proliferar el naixement de manicomis privats a tot el territori, on els pacients, com a mínim rebien un tracte més humanitari. El Govern no feia cas de les corrents alienistes i els manicomis públics eren més presons infectes que centres de beneficència pública. De fet la frontera entre manicomis i presons era fina que moltes persones anaven d'una institució a l'altre. CONCLUSIÓ conèixer les seves històries, per tal d'entendre que era el que els passava, amb la creença de que era una malaltia orgànica i es podia curar. Però tot això es va fer des d'un empresonament encobert, amb uns centres que afavorien l'exclusió social, per tal de no pertorbar l'ordre social. Segle XXL es persones que han patit una malaltia mental al llarg de la història, mai havien tingut cap dret. Estaven sotmesos amb sort, primer a la caritat cristiana, i després a la beneficència dels diferents estaments públics. Al llarg de molts segles, moltes d'aquestes persones, han estat excloses socialment, maltractades, i han viscut en unes condicions de vida reprovables i marginals. Els diferents estaments públics mai van poder assumir, per manca de voluntat, o per manca de recursos econòmics, la cura d'aquestes persones. Just es podia assegurar el seu manteniment, sovint ni això, però mai s'havia treballat per el benestar d'aquestes persones. Els escassos recursos econòmics, d'una Espanya assumida en una crisi econòmica i social constant, van fer que tots els intents de reforma i de millora dels centres públics de salut mental, acabessin en un fracàs. Un dels primers intents es va fer a finals del segle XIX, amb la llei del 19 de maig de 1885. Aquesta llei pretenia controlar l'ingrés de les persones, per tal de controlar el fet de que moltes persones eren ingressades en contra d ela seva voluntat. Abans d'aquesta llei amb un simple certificat mèdic podien tancar a una persona, amb la llei feia falta una instància judicial. Però, tot i les bones intencions d'aquesta llei, mai es va poder aplicar en ferm, i els centres seguien sense recursos per poder aplicar aquesta llei i les diferents resolucions al seu voltant. Les condicions de vida dels centres d'internament eren molt dolentes, fins hi tot en els centres privats que havien sorgit, sobretot a Catalunya. Aquest panorama, però, canviarà en el moment en què es reconstrueix la personalitat política de Catalunya amb el naixement de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. L'any 1915 es decideix donar un impuls per tal de millorar la situació de les persones que patien una malaltia mental, i es comença fent un estudi i una valoració de la situació en la què es trobaven. Es mira cap Europa i es prenen els models dels principals centres sanitaris. Es comença a parlar de Psiquiàtrics i no de Manicomis. Per primera vegada al nostre país el concepte de malaltia mental s'equipara a la resta de malalties i es comença a parlar de malalts i no de "bojos". Les paraules del Doctor Giné, són un clar precedent d'aquest canvi en el concepte del tracte a les persones que patien una malaltia mental : Tot hospital hospital, on el fí terapèutic ho presideix tot ... S'ha de curar-los o millorar-los, sense deixar-se dominar per la por; és criminal que la societat no tracti als malalts com a persones.
El canvi de concepció és total, entenen que l'hospital ha de ser un lloc d'estada temporal, no una institució que segregui a aquestes persones, en el qual les possibilitats de curació han de ser eficients i el tracte humanitari. Per tal de portar aquestes idees en pràctica, el Consell Permanent de la Mancomunitat va adoptar les següents mesures, que val la pena citar : • que es prohibeixi castigar, lligar o subjectar amb camisa de força, sense prescripció facultativa, consignada en papereta entregada a l'infermer. • que el mateix requisit sigui indispensable per passar d'un pavelló a un altre. • que augmenti el nombre de facultatius en dos, almenys, i també del personal auxiliar als pavellons d'agitats.
• que es suprimeixin absolutament les begudes alcohòliques.
• que s'enviïn a la Mancomunitat periòdicament notes clíniques dels asilats.
• que l'inspector tingui lliure accés a tota hora sense avisar de la seva visita.
Un fet capdal d'aquesta època és el naixement dels Patronats, que tutelaran les persones un cop els pacients s'hagin donat d'alta. En especial de les persones amb més problemes econòmics o sense família. Aquests Patronats lluitaven en contra dels prejudicis que hi havia a l'època en contra de les persones que patien una malaltia mental, són les primeres polítiques d'inclusió social. Però una cosa eren les disposicions i la voluntat de la Mancomunitat i una altre cosa era la realitat dels centres. Els grans centres de Reus, Salt i Sant Boi, no van fer els canvis necessaris per tal d'adoptar aquests canvis i seguien sent centres on els malalts vivien de manera precària i sense un tractament personalitzat. Vivien sota l'antic model de centres coercitius i amb poques aspiracions científiques ni de guariment, i la Mancomunitat no tenia els mitjans de fer-los complir. En la memòria que van presentar l'any 1923, per primera vegada es parla dels drets dels malalts mentals, més enllà de qüestions humanitàries o caritatives, però tot aquest gran projecte queda interromput pel cop d'estat del general Primo de Rivera. Amb l'adveniment de la República, es reprèn l'esperit de reforma de la Mancomunitat, i el decret de l'any 1931 recull aquest canvi en la concepció del tracte a les persones que patien una malaltia mental. Durant els pocs anys de la República es va fer un important esforç legislatiu, per protegir els drets jurídics dels malalts i es va produir una important activitat científica, però novament aquests projectes es veuen estroncats, primer per la Guerra Civil, i després per la dictadura franquista. Si la situació abans de la Guerra Civil, ja era difícil , durant la guerra va ser una veritable tragèdia, fins el punt de què molts malalts van ser abandonats a la seva sort i molts d'ells van morir de malalties derivades de la inanició. Tant la guerra, com la postguerra, va portar un gran dany psicològic al conjunt de la societat, en especial en la població vençuda. Hi va haver una veritable pandèmia d'estrès postraumàtic, del qual no hi havia possibilitat de tractament. Tots els projectes d'abans de la guerra van ser abandonats, molts dels metges exiliats o depurats i la psicologia oficial estava carregada d'ideologia, amb una nul·la objectivitat científica. L'estat franquista no es va preocupar mai dels malalts mentals, no va assumir les despeses del seu tractament. La manca de garanties jurídiques i la precarietat de mitjans va ser una constant. La seva opció va ser tancar-los i oblidar-se del problema. No es considerava un problema de salut , sinó d'ordre social. Els malalts mentals eren considerats un problema social, no eren considerats ciutadans, ni contemplaven la seva curació en els centres, que eren més presons que hospitals, on patien una vida miserable, on els càstigs eren habituals, vivint en condicions de gran precarietat i marginalitat. Aquesta situació comença a canviar entre els anys 1968 -1971, amb el segon "Plan de Desarrollo" , quan es va potenciar un augment de les places psiquiàtriques, gràcies a una concessió d'importants dotacions econòmiques. A aquest fet se li ha d'afegir la repercussió que va tenir el desenvolupament dels psicofàrmacs, que van portar l'abandonament de les pràctiques més físiques i tradicionals (banys, purgues, ...) i van suposar una ràpida reducció d'internaments, degut a la ràpida inhibició de la simptomatologia . Posteriorment en el tercer "Plan de Desarrollo" dels anys 1971-1974, es van tornar a invertir diners per als centres psiquiàtrics, però la manca de criteri i de planificació va fer que aquestes aportacions econòmiques no milloressin realment la vida als pacients. L'assistència seguia sent deficient i els centres seguien degradant-se, malgrat les inversions de capital. La influència del maig del 68 i el moviment de l'antipsiquiatria, però, provoca certs canvis en el panorama nacional i l'any 1970, en el Seminario Nacional de Hospitales Psiquiátricos , celebrat a Cadis, es planteja i promou una nova visió terapèutica que es traslladarà a la vida dels centres. Aquests canvis es tradueixen en millores a nivell alimentari, teràpies de grup per als malalts, es potencia la teràpia ocupacional, es busca la formació del personal sanitari, etc, ... Aquest esperit és el que es va traslladar a la redacció de la Constitució de l'any 1978, on hi ha un article exprés que recull els drets per la inclusió social dels malalts mentals. En aquesta línia de treball l'any 1983 es va crear una comissió d'experts per a la reforma psiquiàtrica. Aquests van posar de manifest la necessitat de canviar de model assistencial, i es va proposar la inclusió de l'assistència psiquiàtrica en el sistema general de protecció de la salut. Aquesta resolució va significar el principi general d'atenció a les persones des dels ambulatoris, amb atenció al domicili i hospitalització també en hospitals generals. També va portar el desenvolupament de serveis de rehabilitació i serveis socials. En la gran majoria de cultures ancestrals es divinitzen i es ret culte a les forces de la natura i als fenòmens naturals. Actualment encara hi ha moltes persones que busquen la solució als seus problemes, entre ells problemes mèdics o mentals, en vidents, o sanadors. Entre aquestes persones també hauríem d'afegir tots els casos de persones que diuen estar posseïdes pel dimoni i en comptes d'anar al psiquiatra van a un exorcista. El nombre de capellans exorcistes a España ha passat de 2 a 5 en pocs anys i fins i tot a Polònia s'acaba d'inaugurar un gran centre on es practicant exorcismes. En moltes cultures actuals aquesta concepció comuna entre medicina i religió encara existeix com en les èpoques més arcaiques. Els homes de la prehistòria eren coneixedors de les plantes. Igual que alguns animals, a partir de l'experiència acumulada, coneixien plantes que alleugerien els seus dolors més bàsics. Però tot allò que s'escapava d'aquests coneixements formava part del món màgic i dels esperits. En alguns casos, però, aquestes pràctiques màgico - religioses segurament podien aconseguir millorar els pacients, doncs actuaven com una eficaç psicoteràpia. La suggestió d'aquests pacients, que creien en aquestes pràctiques, els podria ajudar en la seva millora. Aquesta concepció del malalt mental com una persona més propera als déus, curiosament, també la trobem en diferents escrits de les principals religions monoteistes com la musulmana i la cristiana . En el llibre sagrat dels perses el Zend-Avesta , en el seu primer volum el Venidad , esmenta que hi ha 99.999 malalties totes causades pels dimonis. De fet, Venidad , significa "la llei contra els dimonis". També coneixem l'existència d'altres metges anomenats Gallubu que feien les tasques de cirurgià-barber, però eren de casta inferior als altres. El treball comunitari en els hospitals, enfocat com a teràpia, també el trobem en les primeres institucions hospitalàries medievals i encara perdura actualment en molts centres com a teràpia ocupacional. Influències de cultures més antigues com les mesopotàmiques, Egipte o de l'Orient Mitjà . L'explicació de perquè va néixer a Grècia i no a un altre lloc , segons Vernant, es explicable per causes històriques i socials : " La inexistencia de una casta sacerdotal en Grecia, dadas las características especiales de la religión griega, elimina la posibilidad de instaurar un dogma religioso, así como la posibilidad de hacer de lo religioso un discurso cerrado, accesible sólo a los que pertenecen a la casta sacerdotal; no hay, pues, secretos que ocultar. El sabio, que es a la vez adivino, poeta, profeta, músico, médico, purificador, curandero, pero distinto del sacerdote o chamán de las religiones orientales, y que tiene el poder de ver y hacer ver lo invisible, divulga sus conocimientos: la enseñanza se opone aquí a la iniciación esotérica en una doctrina. Los conocimientos se divulgan, desembarazándose así de la figura del mago. La expansión de la ciudad, correlativamente al auge económico derivado del comercio fundamentalmente, supone el advenimiento del ciudadano, circunstancia paralela al nacimiento y desarrollo de la filosofía. La importancia del linaje deja paso a la prioridad de la polis, de la comunidad, lo que suele ir acompañado de una organización política que reclama la publicidad. El saber es trasladado a la plaza, en plena ágora, siendo objeto de un debate público donde la argumentación dialéctica terminará por predominar sobre la iluminación sobrenatural . " Algunes d'aquestes ermites han estat lloc de peregrinació des del segle XIII fins a l'actualitat, on persones amb algun tipus de malaltia mental van en peregrinació per tal de rebre un exorcisme. Encara es poden veure exemples de peregrinacions al santuari de la Virgen del Corpiño a Galícia, a l'ermita de Santa Orosia a Jaca, o l'ermita de la Mare de Deu de la Balma, a prop de Zorita (Castelló). Cal matisar, però, que el motiu de les creuades en contra de càtars, valdenses, etc ... eren també per motius polítics i econòmics. Doncs alguns d'ells estaven lligats a nacionalismes sense autonomia política . València 1409, Sevilla 1436, Saragossa 1425, Barcelona 1481,Toledo 1483, Valladolid 1489, etc ... Aquest component de control social dels primers hospitals queda recollit pel cronista Gaspar Escolano, 1610, qui parlant de la fundació de l'hospital de València escriu : " Su principio fue el año 1409 y no con otro fin que el de recoger locos que anduviesen derramados por las calles con riesgo de dañar a los sanos, y aumento de su mesma locura, pues por no haber quien los recogiese y guardase venían a embravecrese más por las calles y a hecerse incurable su enfermedad ". En els furs de Madrid de l'any 1250 es lliurava de càstig qui matava a una persona considerada boja. Tampoc passava res si era sorda o muda. Aquesta teoria ha estat defensada per una gran quantitat d'investigadors, entre els que cal destacar a Gregory Zillboorg. Amb el temps van començar a posar en dubte la monarquia absoluta i, influenciats per l'impacte de la Revolució Francesa, van passar de les idees reformistes a un nou camp polític: la Il·lustració es va anar transformant en el liberalisme, que va tenir la seva oportunitat política els fets de l'any 1808 i en les Corts de Cadis del 1812. Els metges higienistes consideraven la malaltia com un fenomen social que abasta tots els aspectes de la vida humana, i van defensar la necessitat de promoure, des de l'Estat, determinades mesures per a la salubritat pública. Per aquests higienitzar era sinònim de governar. Aquests metges eren el Doctor Orfila, catedràtic de toxicologia de Paris, Pedro Castelló, que havia estat metge de Fernando VII i Pedro Matra. La Torre Llunàtica de Lloret al 1844; Sant Boi al 1853, Nova Betlem al 1857,Institut Frenopàtic Dolsa i Llorach al 1874 i el de Reus l'any 1900. Joan Giner i Partagàs ( Pla de Cabra 1836 - Barcelona 1903 ) . Director de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, metge alienista que va lluitar pel tracta humanitari i personalitzat dels malalts. Va ser dels primers en introduir el terme "psiquiatre" i va tenir una llarga experiència com a investigador. En aquest sentit només cal recordar la llei de "Perillosidad y Rehabilitación Social" de l'any 1970, que declarava perillosos socials a : homosexuals, indigents, alcohòlics, toxicòmans, malalts mentals i discapacitats intel·lectuals. Llei que va anar acompanyada de presons especialitzades per cada un dels diferents perfils definits. Encara que aquesta ràpida reducció dels símptomes, no vol dir que els pacients es curin definitivament. Simplement són malalts més estables i possibilita la reducció dels internaments. El moviment de l'antipsquiatria, va ser capdal a l'hora de reconèixer els drets de les persones que patien una malaltia mental. |